Vaig néixer en Alcoi en 1976 i encara que no puc considerar-me un músic precoç, des de ben xicotet sempre m’ha agradat la música, eixir al carrer i veure els músics passar amb els seus instruments lluents i omplint el carrers d’harmònics i de sons.
A l’edat de 12 anys vaig decidir donar un pas endavant i em vaig matricular a l’escola de música de la “Societat Musical Nova d’Alcoi”, la qual em va convertir en músic i a la que vaig pertànyer durant vint-i-cinc anys. Encara que circumstàncies de la vida em van portar a tindre que abandonar l’esmentada societat, encara la duc en el cor i molta gent del meu voltant sap que quan passa pel meu costat els ulls se’m fan plorosos. Qui ha viscut l’experiència de pertànyer a una societat musical sap el benefici que pot aportar, no només a nivell musical, sinó humà i personal.
És curiós, però des del dia que vaig prendre la decisió d’abandonar l’entitat (encara no tinc clar que de forma definitiva), vaig deixar de rebre les felicitacions del dia dels músics com havia estat fent-ho des de 25 anys. Una sensació molt trista per a mi, sincerament.
Durant aquests vint-i-cinc anys vaig obtindre el títol de Professor Superior de Música en l’especialitat d’oboè i em vaig llicenciar en Història i Ciències de la Música, però és curiós, ja no era músic.
Al llarg de la meua vida, a banda de participar com a músic “llogat”, he fet classes d’oboè a quasi totes les entitats musicals alcoianes i posteriorment a molts conservatoris de la geografia espanyola, però des que vaig deixar de tocar en la meua estimada banda, ja no era músic.
Vaig tindre la sort de poder participar en orquestres com l’Orquestra de les Illes Balears, Orquestra Barroca Valenciana, Orquesta Sinfónica de Galicia i en la Filharmónica de Madrid amb la qual vaig tindre el plaer de poder gravar alguns programes per a la 2 de RTVE amb el ja difunt divulgador Fernando Argenta, però com he dit abans, a Alcoi ja no era músic, i en certa manera, quasi que ho entenc. Com em va dir un músic a la banda quan ja començava amb les meues incursions professionals, el músic és el que està al peu del canó dia a dia.
Les circumstàncies de la vida m’han portat actualment a ser Professor d’Ensenyament Secundari en l’especialitat de Música, no sóc músic, a una ciutat propera a Alcoi com és El Campello i he pogut retrobar-me amb alguns aspectes musicals del meu benvolgut Alcoi.
Des de fa uns 6 anys aproximadament em van oferir la possibilitat de ser el sotsdirector del Grup Barxell de Dolçaines i Tabals, un càrrec que, encara que desconeixia el món de la dolçaina, vaig agafar amb molta il·lusió. Era com tornar a formar part de la vida musical alcoiana.
Des d’aleshores, vaig començar a treballar un bon grapat de repertori nou, en ocasions desconegut per a mi. Vaig poder fer alguns arranjaments i composar algunes peces molt senzilles ( no vull pretendre anar ni de compositor ni de director, encara que les funcions en algunes ocasions, sí que les he fet). De tot el repertori treballat als assajos de Barxell podria afirmar que quasi un 75 % del mateix sempre ha estat dedicat a les nostres festes de moros i cristians, en les quals la dolçaina participa des de fa un bon grapat d’anys.
Ja quan jo era músic de banda recorde quan tocàvem una peça i venien dolçainers a acompanyar-nos i sempre ens cridava l’atenció la força de l’instrument i la dificultat que suposava afinar amb ells, tal volta, malgrat que jo toque un instrument de doble llengüeta, perquè no era conscient de la dificultat que suposa tocar un instrument no temperat amb els avenços que la resta d’instruments de vent s’han vist beneficiats.
Malgrat açò, el món de la dolçaina està canviant, i molt. És un instrument que porta impartint-se quasi més de deu anys als conservatoris. Quasi totes les colles d’Alcoi, pel que tinc entès, tenen músics estudiant el Grau Professional, i algunes inclús el Grau Superior.
Ahir, quan vaig fer l’últim assaig abans de les nostres festes que esperem amb molta il·lusió després de 2 anys molt durs, em vaig trobar uns músics amb moltes ganes d’omplir d’harmònics i de color els carrers d’Alcoi, però justament el dia dels músics es veuen relegats a fer un xicotet passacarrer abans que comencen a passar les bandes que formen el Passacarrer en majúscules. Per què? Perquè els dolçainers no són músics.
Per favor, com a músic i com a professor, sempre he pensat que canviar és de savis. La dolçaina participa des de fa molts anys en les nostres festes i introduir a les quatre colles de dolçaines federades com a societats musicals de les que gaudix Alcoi en el passacarrer del dia dels músics és una qüestió que cau ja pel seu propi pes. Si volem una Smart City, siguem una smart people.
Nacho Pascual Moltó
